És així, si us plau, LA NIT (1956)
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—La Mort.

La Mort ve descalça:
quan se'n va dur socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...

—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?
...cloc... cloc... cloc... cloc...

Aquesta poesia de Vicent Andrés Estellés es una de tantes altres poesies on recorda a la seva familia i a la seva filla morta, i torna a sortir el tema de la mort, com en la "Cançó de bressol".
En la poesia surten dos personatges; un podria ser Vicent Andrés i l'altre la mort que l'esta trucant a la porta i no contesta.
I trobem recusos, onomatopeyes "toc, toc", i al·iteració "cloc...cloc..."