ELS AMANTS

La carn vol carn- Ausiàs March

No hi havia a València dos amants com nosaltres.Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

El poema de Vicent Andrés Estellés són versos alexandrins sense cesura, amb versos lliures i art major.
El poema tracte de dos amants que s'estimen molt, un amor apassionat sense barreres.
Hi han diversos recursos:
-"Matí" i "nit" al vers 2, és una antítesis.
-"Brusc" i "salvatge" al final del vers 14, és un hiperbaton
-"Han pasat anys i anys"; "amor"; "ignorem" als versos 4, 14, 18 i "amants" en els versos 23 i 24.
-Enumeració al vers 10 "ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny..."
-Paral·lelisme al vers 4 "han passat anys, molts anys; han passat moltes coses"
-Comparació al vers 9, "es desperta, de sobte, com un vell huracà"
-Metàfora al vers 5 "em pren aquell vent"

*Parques: Són les deesses que senyalaven la vida i la mort de les persones.

*Tarratos: És una personificació de la mort.

*Caront: És la perona que porta als morts en una barca.

És així, si us plau, LA NIT (1956)
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—La Mort.

La Mort ve descalça:
quan se'n va dur socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...

—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?
...cloc... cloc... cloc... cloc...

Aquesta poesia de Vicent Andrés Estellés es una de tantes altres poesies on recorda a la seva familia i a la seva filla morta, i torna a sortir el tema de la mort, com en la "Cançó de bressol".
En la poesia surten dos personatges; un podria ser Vicent Andrés i l'altre la mort que l'esta trucant a la porta i no contesta.
I trobem recusos, onomatopeyes "toc, toc", i al·iteració "cloc...cloc..."

Cançó de bressol, La nit (1956)

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Aquest poema tracte de la mort on el poeta parla sobre el sentiment que té cap a la seva filla desprès d'haber mort als 4 messos.
És un romanç heptasil·lab que els parells rimen en asonant.
Repetició de la paraula "meua" als versos 2 i 10. En el vers 3 quan parla de nodrir a la seva filla(vers 3) es refereix a que encara la recorda i es mes important que la seva vida.