Orígen de la novel·la

Des de l'antiguitat s'han escrit narracions en prosa a les quals s'ha aplicat de manera indiscriminada el terme novel·la. Molts relats que més tard es van incorporar a la tradició literària europea tenen el seu origen a Egipte. El primer text indi que cal considerar com a precursor de la novel·la és potser el Daœakumâracarita (Contes de deu prínceps), un romanç en prosa de Dandin, escriptor en sànscrit de finals del segle VI dC La primera novel·la en opinió d'alguns experts és el relat japonès Conte de Genji (segle XI), de Murasaki Shikibu. El gènere va gaudir de gran popularitat entre els grecs durant els primers segles de l'era cristiana. Dignes de menció són les Etipia d'Heliodoro de emesa; les Ef de Xenofont d'Efes i Dafnis i Cloe, el més bo dels relats pastorals, generalment atribuït a Longo. Els principals exemples de novel·les escrits en llatí són les Metamorfosis o L'ase d'or, d'Luci Apuleu, i el Satiricón, generalment atribuïda a Petroni. El relat llarg en vers narratiu, l'abundant quantitat de romanços en prosa i els fabliaux francesos van florir a Europa durant l'edat mitjana i el seu contingut s'alimenta dels records comptats i transmesos per la tradició sobre els herois més o menys històrics o llegendaris i els seus proeses. Aquestes obres van contribuir al desenvolupament del que més endavant serà la novel·la però que en aquesta època no té nom com gènere, i se'ls coneix tant com `llibre '- penseu en la doble denominació llibre o novel·la de cavalleries, per exemple -,` història 'o `tractat' (Tractat d'amors de Arnalte i Lucenda, 1491, de Diego de San Pedro).